blablaBlai

L’humor de les persones és variable. Això fa els dies diferents, apaivaga la rutina. De tota manera, sol ser un interval desagradable.

Caminar sobre la gespa humida amb els peus nus és estrany. Els moments de canvi mai no arriben i sent que està atrapada en una teranyina gegantina que ja se li fa molt feixuga, massa petita. La boscúria dels pensaments, les capçades a cel obert, i allò que està endavant però que la mà no atansa.

On deuen ser totes aquestes persones que resten per trobar? A on condueixen tots aquests viaranys empastifats de matolls, màquia?

Pam! De cop i volta apareix un mag. Ni alt ni baix, ni rodó ni sec. Un mag, un mag dels contes, de les pel·lícules, amb llargues barbes i rostre arrugat, barret acabat en punta i un bastó per vareta. La capa, farcida d’estels punyents, de tan brillants, el resguarda. L’amaga.

[@more@]

-Digues què vols, i et serà concedit.

La veu prové de les profunditats de la terra, de la immensitat de l’aigua, d’un cel espatarrant de núvols flonjos. El desig, per urgent i necessari, es transforma en ànsia, i no pot ser tan difícil gastar sis mil euros en un dia.

-Digues què vols, i et serà concedit.

Present que s’esborra, perquè no podria definir les ganes, mots encreuats que són ocells i no volen, els cauen les plomes, despullen els arbres, piquen pedretes a la closca d’una tortuga que passeja a poc a poc, a poc a poc, a poc a poc, per davant dels seus nassos.

Transcorren les brises, les persones creixen, els canvis s’assenten, els dies van fent-se de fang. D’un moment a l’altre, tots haurem perdut el seny, i li ho diu tal qual.

Aleshores, pam-pam!, el vell desapareix de la vista i el món es converteix en el que ja era, i ella resta asseguda amb els peus creuats a prop de la riba del riu; i sent el buit coent de la perseverança sense fruits.

(Fa dies que mirem la triologia sencera de El senyor dels anells, magnífic regal…).

*Sona White Shadows, de Coldplay

Tweet

Vam arribar-hi al vespre, en un inesperat cap de setmana plujós de juliol. Com en els contes, la casa es trobava aïllada entre camps i horts i es descobria, majestuosa, darrere d’arbres mil·lennaris. On anem? Qui ho sap, tot s’havia convertit al silenci regnant, i només alguna cançó escapada del bec dels ocells i antenetes d’insecte, ens retornava a la realitat de no sentir-nos fora del món que podíem tocar amb els dits.

L’Yves i la Teresa ens van acollir amb els braços ben oberts, allò havia de ser casa nostra durant dos dies. Només creuar-ne el llindar, ja ho sentíem així, i no podia haver-hi pas cap tempesta esclatada d’estiu embogit que fes espatllar l’olor de la taronja, l’eucaliptus i les roses del jardí.

L’habitació era blanquíssima, reflectida una lluna que imaginàvem nedant, experta, entre núvols esfilagarsats d’un color gris barrejat amb l’inici de la negra nit misteriosa. A on havíem anat a parar? La delícia del temps aturat embolcallava parets cuites d’un marró d’ulls oberts, els peus descalços damunt l’escalfor de l’estança queta. I després lletres caigudes de llibres a la maleta, creuades de peus i cames en una banyera infinita i els vestits, el perfum, la mirada penetrant del Blai amagat darrere les ombres d’una quietud decididament acollidora.

[@more@]

El sopar va ser d’una pluja d’olors indescriptibles. Obríem les boques ara aquí, ara allà, assaborint sensacions que valia la pena d’experimentar, perquè de tant que les havíem amagat per culpa de dies de tràfecs, curses, tristeses i enuigs, semblava que les havíem oblidat. Però érem vius, vivíssims, i volàvem gairebé com els insectes gegantins que planaven pel voltant, ignorant-nos.

El tendal ens protegia, i les plantes, les espelmes, els fanals, ens delectaven amb un silenci farcit de peix amb salses aromàtiques, vi blanc, postres dolces, i molts riures, molts riures, molts riures. Qualsevol altra intenció de descriure-ho resultaria funesta, caldria ser traslladat com un follet o una fada de riu, ara de vora de piscina blavíssima, per comprendre que allà el temps no existia, ni la ciutat, només un món inventat per ser gaudit amb total llibertat.

Olors, sabors, la màgia de la pell de gallina mentre lliscava l’anell brillant pel dit, i després no van sonar violins però sí que piulaven els ocells nocturns que espien, divertits, les coses estranyes dels humans, i s’estimen els llençols quan pugem novament al nostre cau i volem llevar-nos amb els ulls descansats i sortir a esmorzar melmelada casolana i un suc de taronja acabat d’esprémer. La resta encara és més idíl·lica, i la tornada, recomfortant.

L’any que ve, ens casem.

Merci beaucoup à nos amis de La Falconera pour rendre possible deux jours fantastiques.

*Sona The Scientist, de Coldplay

Tweet

Sona la cançó Lothlórien d’Enya i ens ve com anell al dit per retornar amb força al nostre petit espai virtual. El teníem tristament abandonat, perdut, enmig d’una cruïlla desèrtica. I han passat moltíssimes coses.

Primer, cal dir que el passat dia 12 de juliol vam fer el nostre primer aniversari i també cal dir que vam ser molt conscients que blablaBlai estava, a poc a poc, desapareixent. No ho volem de cap de les maneres, i aconseguirem fer-lo alçar-se novament, perquè escriure i escriure i deixar per escrit tot allò que se’ns passa pel cap és un exercici guaridor, divertit i sempre, sempre, molt benefactor.

Al començament, tots aquests escrits sense solta ni volta apareixien de tant en tant en vells diquets o arxius d’ordinador oblidats. Pàgines de paper esgrogueït, mala memòria, o alguna llibreteta en una bossa. BlablaBlai és el calaix de les paraules que no volem que es perdin, perquè amaguen el significat de molts sentiments que tants cops és impossible transmetre d’una manera comuna i altrament dita normal.

[@more@]

Ens encanta escriure, de vegades amb sentit, i d’altres deixant-nos perdre en la bogeria d’escriure des de dins, perquè sí, perquè el cos i l’esperit ho demanen i això apaivaga totes aquelles coses roentes que de tant en tant vénen a complicar una micona l’existència dels qui existim darrere d’aquest espai,

BlablaBlai és un confessionari, un món imaginat, una realitat contundent i un bagul fantàstic que es pot tancar i obrir per desar o deixar escapar milers de records passats que, d’una altra manera, ens passarien de llarg.

Tornem a néixer, doncs, i encetem l’aventura. Benvinguts a Lothlórien.

*Sona Lothlórien, d’Enya

Tweet

Esperava l’autobús. Restava asseguda amb la vista clavada en una bossa de pipes rebregada al costat dels seus peus quasi nus, per on pujaven formigues. Feia una calor embolcallant i la notava en la suor de les aixelles, el serrell enganxat a les temples.

Si algú li preguntava quant de temps feia que restava asseguda allà, no ho podria dir amb precisió. Li semblaven setmanes. No ho veia, però percebia cames, peus i sabates passant sense fre pel seu davant, trencant talons, i s’encantava. Potser s’adormiria. Ja havien arribat tres autobusos. Volia el que anés buit. Li haguessin agradat autobusos de color verd, però allà no n’hi havia. Xisclaven cotorres.

Va notar la presència d’una vella al seu costat. Sabia que se la mirava. La gent es mira les altres persones, per curiositat. La parada de l’autobús estava guixada i la vella tenia un ull de poll al dit gros. A dalt, ensopegaven núvols.

Hi ha qui estén les camises que regalimen estones damunt la ratlla del carril bus i arribava el darrer convoi. El conductor li va dir que ja no en vindrien més, que agafés un taxi. Ella se’n va adonar, ja queia la nit però tenia les cuixes xopes. Amb els ulls ben oberts, es va aprendre de memòria les línies blaves i liles i ara ja sabia quin trajecte havia de dur-la de tornada.

Va fer un saltiró i la gronxaren les antenes, com plats de sopa.

[@more@]

Tweet

I quan va alçar el cap, ja havia fugit el sol del cel. Ops, quanta rapidesa. Lleugera com un esperit, recollia i es posava la cinta al voltant dels cabells. I no, no podia perdre el temps, la pluja corria perseguida i sentia que potser seria la darrera a arribar. Però els talons pesaven, notava com alguna cosa enganxifosa premia amb força els malucs i havia d’anar d’un costat a l’altre, cintura aquí, cintura allà, i ja estava suant, com no hagués volgut mai. N’hi ha que li diuen nervis. Aleshores va córrer les cortines i sabia que s’estimaven. Ah, doncs, sabates noves i escales avall, morta de tremolors i fiblades, encara anava una mica despentinada. Asseguda a l’autobús amb la mà gratant aquella finestra guixada a trossets, el nas se li escapava cap a una carta que encara olorava amb fruïció. Després faria quatre saltirons, somriuria amb autenticitat, i amagaria la cresta sota el paraigua. Quin absurd dia plujós de juny, tan bonica com hagués estat la trobada enmig d’un carrer farcit de pol·len. Atxim.

*Sona Shiver, de la Imbruglia

[@more@]

Tweet

La misèria. Diuen que la finestra no tanca bé i deixa que passi tot cap a dins, endins, ben endins. Quanta brutícia. No gemego, gairebé no respiro. El silenci és anguniós. Però em sento en calma, com si surés, molt lleu i molt feixuga alhora. M’agradaria poder dir que estic boja, que m’ho he inventat. Tinc tristesa, molt fonda, com un cotonet a la falda. Aquest espai s’ha reduït i m’espanta. A través d’aquesta quietud el cel sembla de color de cendra, però és un miratge. Una estupidesa. Potser és l’última vegada, i miro aquí, i miro allà. Ja res no té rostre, no olora, es desdibuixa aquesta llum apagada perquè tanco els ulls, amb força. Em fan mal els punys. Necessito alguna cosa que no comença. L’autèntica realitat viu fora, quan giro el pany de casa, quan baixo del tren els dissabtes de matí, quan ens abracem al vespre.

[@more@]

Tweet

[@more@]

És emocionant. Giro la vista cap a un temps que ara em resulta molt llunyà, molt, però alhora ple de sensacions vivíssimes, perquè va ser un temps decisiu i ple d’inquietuds, amb els sentiments a flor de pell. Vívid. Molt autèntic. Si hi giro la vista, hi ha el Lluc. Ens vam conèixer casualment (hehehe), o gairebé no ens coneixem, que divertit! Tot era una mica de mentida, i després, no sabem massa bé com va anar tot allò, les tardes a la biblioteca d’hispàniques (quin temps, quin temps, tan tristos que estàvem tots i tan fantàstic que va ser!, ens ho podríem creure?) es van convertir en rituals. Quantes coses, oi?

Després hi va haver la distància, no sé massa bé com ens vam perdre cadascú per una drecera, cercant indrets diferents… Potser havia de ser així, en el moment adient estàvem junts, l’amic més important a qui demanar un somriure. Amb el temps, al Lluc tot li ha anat moooolt bé, ha trobat la seva mitja taronja; i la distància, finalment, ens ha recuperat.

T’ho mereixes, Ben Kenobi (segurament ho he escrit malament i el Lluc farà una ganyota), i des d’aquí us desitgem tota la felicitat del món el dia del vostre casament, el Co (ja et val) i jo.

Tweet

Continuem aquí, però hem canviat l’adreça. Anoteu-la, si us plau:

http://blablablai.lamevaweb.info

[@more@]

Tweet

Quan vam encetar l’any a blablaBlai us comentàvem, misteriosament, que més endavant podríem donar-vos una notícia molt bona. Bé, ara mateix és gairebé segur que aquesta notícia no us la podrem donar, perquè les coses s’han torçat. El dia 30 de desembre vam aparaular un pis al barri de Campanar de València. I no un pis qualsevol, era el pis que ens agradava des que visc aquí, en una placeta tranquil·la, a prop del riu i també a un passeig relativament curt del centre. Bé, no cal dir que això ens va suposar fer mooolts números i adonar-nos que ara mateix comprar-se un pis és pràcticament una quimera, però per sort tenim el piset de Quart i això ens havia d’ajudar a pagar l’altre.

[@more@]

De tota manera, es veu que finalment no havia de ser. Per tot un seguit d’embolics i desencontres, que no us explicaré perquè al cap i a la fi no tenen massa interès, el pis ens ha fugit de les mans, envoltat de maldecaps i nits d’insomni. Dilluns tornem al notari per perdre’l definitivament; és terrible.

I ara ens tocarà tornar a començar, però decebuts i molt desil·lusionats, perquè des de desembre, i m’heu de creure, els pisos han pujat vora el 10%. Quina barbaritat, oi? Doncs adéu somni de viure a la ciutat, adéu viure en un barri que ens agrada, adéu tantíssimes coses que s’emporta l’especulació perquè, tot i que ja sembla un tòpic, és ben cert que els sous es mantenen igual d’escassos i ridículs com l’any passat. Quin sentit té tot això?

Hem aturat una micona la recerca per deixar passar l’altre esdeveniment del 2005, que de moment sembla que haurà de ser al juliol però que ja es veurà, aquí tot va embogit i no se sap mai què passarà. De tota manera, venedors de pisos valencians (de la ciutat de València i hortes) que tingueu un espai bonic per vendre i que passeu pel nostre indret virtual no dubteu a comunicar-nos-ho, que estarem encantats d’anar a fer visites! L’esperança és el darrer que es perd (i ja hem posat aire condicionat al piset de Quart perquè aquest estiu no es faci tan i tan feixuc de suportar com els anteriors…).

Tweet

Ara les tardes són totes semblants, no s’hauria de dir iguals, perquè mai res no és igual que una cosa anterior. Hi ha detalls, foteses, minuts que es perden d’una banda a l’altra, pensaments que s’aturen en diferents punts de la paret pintada de groc. Fa sol i a l’estona marxa, cauen quatre gotes i torna a bufar el vent. Són coses d’aquest temps, però jo sóc a casa, engarjolada, perquè vull. Això sí. Sovint extravio el cap i perdo el fil dels centenars de fulls que inunden la taula. No puc concentrar-me tant com voldria, perquè la primavera crida amb tota la força dels seus pulmons i ja intueixo la mar salada darrere de les persianes i les abelles que brunzeixen, falagueres, amagades entre els pètals de les flors groguetes i les taronges del nostre petit balcó.

[@more@]

I què dimonis faig jo aquí? Vull canviar d’una manera tranquil·la, però contundent, qui sap si això donarà fruit o morirà l’intent de pujar, esglaó rere esglaó, cap a un altre tipus de coses. Les pestanyes pesen, es barregen unes síl·labes, uns tic-tac, tasses de te, deixo de fer coses que m’agraden, però vull fer-ho. Tossuda. Disculpeu aquells que, de vegades, enmig d’un passeig de mitja tarda, quan el solet d’ara encara no acaba de cremar del tot les galtes però encén les ganes de fer coses, us fa guiar els peus cap a aquestes contrades, a veure què s’explica el Blai, quines cabòries surten de la xemeneia d’aquest petit espai que no existeix però que és ben real. I ara mateix la font no raja, tenim moltes hores de silenci per davant, però tornarem i serà bonic i serà de debò i serà llarguíssim. Ara mateix, però, el juliol s’acosta massa de pressa.

Tweet