Enredats a la cuina
dos plats es buiden,
una fractura, una ploma,
la fruita dolça d’avui
i la caiguda de les fulles.
Per la finestra entra el sol,
però dins tot s’ha aturat.
La quietud del terra buit,
desfet de cames enlaire.
El principi del migdia
tot caient contra la tarda,
corona la necessitat
de sentir alguna nostàlgia.
I no valen els molts quets
ni les petites teranyines
que comptem amb mans,
orelles, cabells, calfreds
en tots els racons de la casa.
Passen el color verd, blau,
la certesa exacta que,
d’un moment a l’altre,
les muntanyes esclataran.
I tu i jo hi serem, fets bocins.
Recollim la música,
apaguem el vespre.
[@more@]
