El Carme de nit.
Era un personatge fosc i no se sabia ben bé de quina història havia caigut. Però feia por, amb aquell posat encongit, els cabells despentinats i bruns, el rostre cobert per una ombra permanent.
Vivia a les golfes d’un edifici vell del barri del Carme i només en sortia a l’hora en què es ponia el sol, embolcallat per una mena de capa curta de xeviot, vellíssima i un pèl pudenta. Es cobria el cap amb un barretot de llana desgastada que deixava que s’escapessin quatre rínxols mal tallats entre les costures; vestia guants. Els peus, curts i molt amples, s’amagaven dins d’unes botes de pluja de color blau marí que li arribaven a l’alçada dels genolls, on acabaven, arromangats, uns pantalons de pana gruixuda.
Amb aquesta fila posava el peu al darrer esglaó, el que és a tocar de la porta de sortida de la porteria, i es decidia a enverinar el carrer. Resultava difícil esbrinar-ne els ulls, ben arrecerats sota unes celles espessament poblades i despentinades, amb pèls negres i castanys ballant amunt i avall del front, però de ben segur que la seva mirada era mesquina.
El sol ja s’havia apagat completament i feien guspires peresoses els fanals als carrers mig buits d’una nit entre setmana a la ciutat. El personatge es dirigia amb pas ferm a una direcció concreta: la biblioteca de la plaça de la Reina.
Hi anava sempre, es colava per la finestra que el bibliotecari li havia deixat entreoberta, i pujava les escales fins a dalt de tot, on es desaven els llibres més atrotinats dins de capses de cartó. Aleshores n’obria un, esgrogueït i fet malbé, per la pàgina 139, i tractava de ficar-se dins del capítol quart.
-Vinga, va, vinga, va- i la seva veu era cavernosa i espectral, a més de barroera i antipàtica.
[@more@]Tanmateix, mai no passava res. L’únic que aconseguia era arrencar algun tros de full, embrutar de porqueria les lletres gastades, i fer el ridícul. Com havia aconseguit que el bibliotecari li fes de còmplice en una tasca semblant era un fet que no es podia comprendre. I l’havia ben entabanat, d’això no n’hi havia cap dubte.
Li havia explicat aquella vella història d’un escriptor que escrivia a màquina al seu pis del barri del Carme i que s’inventava una història llòbrega i humida, una història de nits i xiscles de terror, on uns dels personatges vestia capa i barret i es dedicava a sembrar el pànic les nits de lluna nova. Aquell personatge que mai no va arribar a tenir cap nom i que vagarejava d’ací i d’allà del relat, es va tornar insignificant i una nosa. L’escriptor ja no va saber què fer-ne, i finalment en va prescindir. El va fer desaparèixer de la trama.
Va ser en aquell moment, en paraules del mateix afectat, que va sortir de la història per ficar-se en el món de l’escriptor. Pam! Va caure a terra, entre sotracs i esgarrinxades, brut i malcarat. L’escriptor, en veure’l, el va apartar a un racó fosc a cops d’escombra i el va obligar a restar quiet fins que hagués acabat la novel·la.
Ell llibre es publicà, fou un desastre de vendes, l’escriptor es vengué el pis i mai més no se’n tornà a saber res més. Però aquell personatge seguia amb l’esquena enganxada al paper verd ampolla de la paret, paint la desgràcia, babejant ràbia, convençut que havia de tornar a la història d’on havia sortit.
I així passà el temps i el pis va ser habitat per moltes persones i de diversa procedència. Tots acabaven per abandonar-lo, és clar, perquè conviure amb un personatge de llibre lleig i repudiat era força incòmode. Amb el transcurs dels anys traçà el seu pla, convencé el bibliotecari amb amenaces gens honestes, i es dedicà a assaltar el darrer exemplar que restava de la que hauria d’haver estat la seva vida de debó.
El pis del barri del Carme seguia en venda, però era pràcticament un enderroc i molt probablement el compraria una promotora i en faria un pis nou de disseny. El bibliotecari no trigaria a plegar i n’arribaria un altre, que potser no seria tan fàcil d’ensarronar. Aleshores el personatge corrupte hauria d’inventar-se una altra manera de ficar-se en aquelles planes, i ja començava a estar cansat de tanta comèdia.
Aquella nit, doncs, de tornada a casa, fracassat i amb la preocupació latent, va decidir emprendre una nova tàctica. Ja que no podia reprendre el camí d’on havia vingut, hauria de dur a terme allà mateix tot el que tenia previst de fer a la seva història. Acabava de decidir, gratant-se la barba embullada i coberta del polsim de la brutícia i la deixadesa, deixar-se de romansos i anar per feina.
I era tan rematadament dolent, pèrfid i criminal, que tot el barri se n’hauria de veure afectat greument. Però això ja és un altre relat que escriu un altre escriptor al portàtil del seu pis d’un carrer del barri de Campanar.
