-Hi ha poques coses tan especials com això- digué l’home.
I aquest home alçà el cap tot de sobte, perquè ho havia dit en veu alta. Se li havia escapat del pensament sense voler. Tanmateix, allà no hi havia ningú, i menys en aquella època: mitjan agost, una calor de migdia insuportable i el soroll dels avions al cel, que aleshores era constant i repetitiu. Però li agradava escoltar aquelles coses, arrossegar la sola de la sabata gastada per la graveta del parc, ajupit mirant els mocadors de paper, les llaunes i peles de pipa que oblida la gent per terra.
L’home va treure el mòbil de la butxaca i l’apagà. Aleshores es va adonar de la immensitat d’aquell moment sol i va sentir ganes de fer alguna cosa ràpidament, però no tenia massa clar si posar-se a plorar o fer escapar un esgarip fort, llarg i greu. Sentia una música dolça, i tot plegat ho duia dins, una càrrega feixuga i obscura que, ho volgués o no, li feia companyia.
[@more@]
L’home va veure un escarabat vermell i lleig que se li atansava i es va posar dret.
-Disculpi, però no vull pas companyia.
Caminava amunt i avall del parc i li feien una mica de mal les cames.
-Hi ha poques coses tan especials com això.
I es referia al silenci, a la quietud, als instants que havia de perdre definitivament i ho sabia. L’home duia un llibre de poemes vell amagat sota la samarreta suada de treballar. «El rellotges marquen impassiblement el destí», meditava. Les paraules li sortien sense massa saber per què, i es deixava dur per uns enraonaments amb ell mateix que li alleujaven la inèrcia.
Demà ja seria divendres, sabia l’home, i allò li oprimia el fetge. No volia permetre que el moment especial volés amunt, amunt amb els ocells, núvols, avions. I estava malalt i n’era conscient, i hauria de restar tancat no podia ni comprendre quan, ni on, ni per què. La malaltia, que és com el fum ràpid, quasi transparent i molest que aixequen les sabates quan camines pel parc. Estelets de sorra i brutícia fent cues d’ultralleuger i rimes amb les herbetes que creixen a les voreres dels carrers.
L’home ara es trobava molt quiet, però en comprenia la importància. Havia d’aprofitar-ho.
