Novament hi havia aquella presència allà. Potser no podria ser capaç de precisar on. Senzillament, allà. Al començament, el primer cop que la va notar, sentí un calfred recorrent-li la columna vertebral, de dalt a baix, com qui toca un piano peça a peça i aconsegueix posar la pell de gallina. D’autèntic terror. Eren aquelles conegudes sensacions estirada al llit, d’esquena a la porta, i de sobte la clara convicció que algú se l’estava mirant. Aleshores es girava, de pressa, esperant trobar-hi allò que la pertorbava. I mai no hi havia res. No hi havia res físic, però ella sabia amb certesa que existia.
Amb el pas dels dies el terror va anar augmentant. No podia dormir i passava les nits estirada al sofà, amb el llum de la cuina encès, expectant, perquè tenia la idea que d’un moment a l’altre apareixeria davant seu aquell ésser que l’assetjava. La taula del menjador es va omplir, amb el transcórrer de les nits, de capses buides de galetes, gots de llet i contes de fantasmes. Es va acostumar a la vigília i va perdre l’esma. Va aprendre de memòria les escletxes del sostre, els defectes de pintura a la paret, el tic-tac del rellotge del damunt de la prestatgeria de fusta vella, els plecs de les cortines sacsejades amb peresa per la brisa de nit que bufen els dragons que s’arrapen a les parets.
[@more@]I la sensació continuà, mai no va deixar de tornar, nit rere nit, de vegades més aviat i altres quan ja pensava que s’havia esfumat o havia decidit prescindir d’ella. Les setmanes se succeïren i el terror es transformà en quotidianitat. S’adonà que ara era ella mateixa qui esperava, com qui anhela la tornada d’algú estimat a l’hora de sopar, el calfred a l’espinada, els cabells de punta, i uns ulls invisibles clavats al clatell. De nou aquell fred glacial traspassant-li la pell, a cops de punyal invisible, de nou aquella fresa al terra, gairebé imperceptible, però real, d’unes passes que, lentament, lentament, s’atansen per col·locar-s’hi a la vora i observar-la. Una porta a algú que els seus ulls no podrien veure mai, però que, amb absoluta resolució, hi era.
Després vingueren el mesos, i deixà el món a banda, perquè l’autenticitat eren les nits, nits fosques de llum de cuina i mosques amunt i avall, llibres amuntegats al sofà, espelmes apagades, encanteris, núvols enredant la lluna, lluna nova, lluna plena, cabells al coixí, tic-tac i minuts regalimant, la fresa de les passes inventades, la contundència d’algú que mira i el pànic a veure-hi aquell algú viu, el temor a comprendre que aquell algú era mort, la impaciència per entendre alguna cosa, l’obsessió perquè no desaparegués de la seva vida, la incredulitat davant la possibilitat que fos culpa de la seva imaginació. Què podria passar si alguna nit ja no tornava? Com retrobaria el seu espai aleshores? Com faria encaixar les peces escampades del temps que penjaven de les parets de la memòria confosa? Com posar la vida al lloc?
Novament hi havia aquella presència allà. Potser no podria ser capaç de precisar on. Senzillament, allà. Al començament, el primer cop que la va notar, sentí un calfred recorrent-li la columna vertebral, de dalt a baix, com qui toca un piano peça a peça i aconsegueix posar la pell de gallina. D’autèntic terror. Eren aquelles conegudes sensacions quan s’estava a peu dret mirant el seu llit, aparentment buit, i de sobte tenia la clara convicció que no es trobava sola a l’habitació. Aleshores s’atansava, de pressa, i descorria les flassades esperant trobar-hi allò que la pertorbava. I mai no hi havia res. No hi havia res físic, però ella sabia amb certesa que existia.
