El fred

Ha arribat el fred. Però el pis s’ha omplert de sol i ha caigut una pluja de núvols de cotó dins de la casa, perquè estem sols i ens abriga la tranquil·litat. La setmana va a poc a poc i se m’omple el cap de notes de timbals i una sensació d’aigua de mar que pessigolleja els dits dels peus, coberts de mitjons fins al capdamunt.

Bufa l’espelma, crema l’encens. Deixa que el color vermell envaeixi la pantalla de l’ordinador mentre tu t’estires al balcó, la lluna creix molt de pressa i jo m’escapo a través dels fils dels llums de l’habitació petita. Teníem una planta que s’ha convertit en quadre i ha conquerit la paret. Aquests gomets daurats com rodes de tren a gran velocitat són els esquitxos del sol de novembre, que ben aviat entraran pel balcó de la meva casa de Barcelona, i aleshores seran serpentines.

[@more@]



Comentaris tancats a El fred

Enrere

Enredats a la cuina

dos plats es buiden,

una fractura, una ploma,

la fruita dolça d’avui

i la caiguda de les fulles.

Per la finestra entra el sol,

però dins tot s’ha aturat.

La quietud del terra buit,

desfet de cames enlaire.

El principi del migdia

tot caient contra la tarda,

corona la necessitat

de sentir alguna nostàlgia.

I no valen els molts quets

ni les petites teranyines

que comptem amb mans,

orelles, cabells, calfreds

en tots els racons de la casa.

Passen el color verd, blau,

la certesa exacta que,

d’un moment a l’altre,

les muntanyes esclataran.

I tu i jo hi serem, fets bocins.

Recollim la música,

apaguem el vespre.

[@more@]



Comentaris tancats a Enrere

Quins espàrrecs!

Continuem aquí, tot i que força enfeinats, i encara que sembli el contrari pel nostre silenci de les darreres setmanes, nosaltres no estem redactant l’Estatut.

Això sí, mentre tornem a posar en marxa aquest lloc, us deixem uns espàrrecs de Navarra per anar obrint boca . Són, senzillament, collonuts.

Salut!

[@more@]



Comentaris tancats a Quins espàrrecs!

Dues històries

El Carme de nit.

Era un personatge fosc i no se sabia ben bé de quina història havia caigut. Però feia por, amb aquell posat encongit, els cabells despentinats i bruns, el rostre cobert per una ombra permanent.

Vivia a les golfes d’un edifici vell del barri del Carme i només en sortia a l’hora en què es ponia el sol, embolcallat per una mena de capa curta de xeviot, vellíssima i un pèl pudenta. Es cobria el cap amb un barretot de llana desgastada que deixava que s’escapessin quatre rínxols mal tallats entre les costures; vestia guants. Els peus, curts i molt amples, s’amagaven dins d’unes botes de pluja de color blau marí que li arribaven a l’alçada dels genolls, on acabaven, arromangats, uns pantalons de pana gruixuda.

Amb aquesta fila posava el peu al darrer esglaó, el que és a tocar de la porta de sortida de la porteria, i es decidia a enverinar el carrer. Resultava difícil esbrinar-ne els ulls, ben arrecerats sota unes celles espessament poblades i despentinades, amb pèls negres i castanys ballant amunt i avall del front, però de ben segur que la seva mirada era mesquina.

El sol ja s’havia apagat completament i feien guspires peresoses els fanals als carrers mig buits d’una nit entre setmana a la ciutat. El personatge es dirigia amb pas ferm a una direcció concreta: la biblioteca de la plaça de la Reina.

Hi anava sempre, es colava per la finestra que el bibliotecari li havia deixat entreoberta, i pujava les escales fins a dalt de tot, on es desaven els llibres més atrotinats dins de capses de cartó. Aleshores n’obria un, esgrogueït i fet malbé, per la pàgina 139, i tractava de ficar-se dins del capítol quart.

-Vinga, va, vinga, va- i la seva veu era cavernosa i espectral, a més de barroera i antipàtica.

[@more@]

Tanmateix, mai no passava res. L’únic que aconseguia era arrencar algun tros de full, embrutar de porqueria les lletres gastades, i fer el ridícul. Com havia aconseguit que el bibliotecari li fes de còmplice en una tasca semblant era un fet que no es podia comprendre. I l’havia ben entabanat, d’això no n’hi havia cap dubte.

Li havia explicat aquella vella història d’un escriptor que escrivia a màquina al seu pis del barri del Carme i que s’inventava una història llòbrega i humida, una història de nits i xiscles de terror, on uns dels personatges vestia capa i barret i es dedicava a sembrar el pànic les nits de lluna nova. Aquell personatge que mai no va arribar a tenir cap nom i que vagarejava d’ací i d’allà del relat, es va tornar insignificant i una nosa. L’escriptor ja no va saber què fer-ne, i finalment en va prescindir. El va fer desaparèixer de la trama.

Va ser en aquell moment, en paraules del mateix afectat, que va sortir de la història per ficar-se en el món de l’escriptor. Pam! Va caure a terra, entre sotracs i esgarrinxades, brut i malcarat. L’escriptor, en veure’l, el va apartar a un racó fosc a cops d’escombra i el va obligar a restar quiet fins que hagués acabat la novel·la.

Ell llibre es publicà, fou un desastre de vendes, l’escriptor es vengué el pis i mai més no se’n tornà a saber res més. Però aquell personatge seguia amb l’esquena enganxada al paper verd ampolla de la paret, paint la desgràcia, babejant ràbia, convençut que havia de tornar a la història d’on havia sortit.

I així passà el temps i el pis va ser habitat per moltes persones i de diversa procedència. Tots acabaven per abandonar-lo, és clar, perquè conviure amb un personatge de llibre lleig i repudiat era força incòmode. Amb el transcurs dels anys traçà el seu pla, convencé el bibliotecari amb amenaces gens honestes, i es dedicà a assaltar el darrer exemplar que restava de la que hauria d’haver estat la seva vida de debó.

El pis del barri del Carme seguia en venda, però era pràcticament un enderroc i molt probablement el compraria una promotora i en faria un pis nou de disseny. El bibliotecari no trigaria a plegar i n’arribaria un altre, que potser no seria tan fàcil d’ensarronar. Aleshores el personatge corrupte hauria d’inventar-se una altra manera de ficar-se en aquelles planes, i ja començava a estar cansat de tanta comèdia.

Aquella nit, doncs, de tornada a casa, fracassat i amb la preocupació latent, va decidir emprendre una nova tàctica. Ja que no podia reprendre el camí d’on havia vingut, hauria de dur a terme allà mateix tot el que tenia previst de fer a la seva història. Acabava de decidir, gratant-se la barba embullada i coberta del polsim de la brutícia i la deixadesa, deixar-se de romansos i anar per feina.

I era tan rematadament dolent, pèrfid i criminal, que tot el barri se n’hauria de veure afectat greument. Però això ja és un altre relat que escriu un altre escriptor al portàtil del seu pis d’un carrer del barri de Campanar.

Comentaris tancats a Dues històries

L’home

-Hi ha poques coses tan especials com això- digué l’home.

I aquest home alçà el cap tot de sobte, perquè ho havia dit en veu alta. Se li havia escapat del pensament sense voler. Tanmateix, allà no hi havia ningú, i menys en aquella època: mitjan agost, una calor de migdia insuportable i el soroll dels avions al cel, que aleshores era constant i repetitiu. Però li agradava escoltar aquelles coses, arrossegar la sola de la sabata gastada per la graveta del parc, ajupit mirant els mocadors de paper, les llaunes i peles de pipa que oblida la gent per terra.

L’home va treure el mòbil de la butxaca i l’apagà. Aleshores es va adonar de la immensitat d’aquell moment sol i va sentir ganes de fer alguna cosa ràpidament, però no tenia massa clar si posar-se a plorar o fer escapar un esgarip fort, llarg i greu. Sentia una música dolça, i tot plegat ho duia dins, una càrrega feixuga i obscura que, ho volgués o no, li feia companyia.

[@more@]

L’home va veure un escarabat vermell i lleig que se li atansava i es va posar dret.

-Disculpi, però no vull pas companyia.

Caminava amunt i avall del parc i li feien una mica de mal les cames.

-Hi ha poques coses tan especials com això.

I es referia al silenci, a la quietud, als instants que havia de perdre definitivament i ho sabia. L’home duia un llibre de poemes vell amagat sota la samarreta suada de treballar. «El rellotges marquen impassiblement el destí», meditava. Les paraules li sortien sense massa saber per què, i es deixava dur per uns enraonaments amb ell mateix que li alleujaven la inèrcia.

Demà ja seria divendres, sabia l’home, i allò li oprimia el fetge. No volia permetre que el moment especial volés amunt, amunt amb els ocells, núvols, avions. I estava malalt i n’era conscient, i hauria de restar tancat no podia ni comprendre quan, ni on, ni per què. La malaltia, que és com el fum ràpid, quasi transparent i molest que aixequen les sabates quan camines pel parc. Estelets de sorra i brutícia fent cues d’ultralleuger i rimes amb les herbetes que creixen a les voreres dels carrers.

L’home ara es trobava molt quiet, però en comprenia la importància. Havia d’aprofitar-ho.

Comentaris tancats a L’home

Una presència

Novament hi havia aquella presència allà. Potser no podria ser capaç de precisar on. Senzillament, allà. Al començament, el primer cop que la va notar, sentí un calfred recorrent-li la columna vertebral, de dalt a baix, com qui toca un piano peça a peça i aconsegueix posar la pell de gallina. D’autèntic terror. Eren aquelles conegudes sensacions estirada al llit, d’esquena a la porta, i de sobte la clara convicció que algú se l’estava mirant. Aleshores es girava, de pressa, esperant trobar-hi allò que la pertorbava. I mai no hi havia res. No hi havia res físic, però ella sabia amb certesa que existia.

Amb el pas dels dies el terror va anar augmentant. No podia dormir i passava les nits estirada al sofà, amb el llum de la cuina encès, expectant, perquè tenia la idea que d’un moment a l’altre apareixeria davant seu aquell ésser que l’assetjava. La taula del menjador es va omplir, amb el transcórrer de les nits, de capses buides de galetes, gots de llet i contes de fantasmes. Es va acostumar a la vigília i va perdre l’esma. Va aprendre de memòria les escletxes del sostre, els defectes de pintura a la paret, el tic-tac del rellotge del damunt de la prestatgeria de fusta vella, els plecs de les cortines sacsejades amb peresa per la brisa de nit que bufen els dragons que s’arrapen a les parets.

[@more@]

I la sensació continuà, mai no va deixar de tornar, nit rere nit, de vegades més aviat i altres quan ja pensava que s’havia esfumat o havia decidit prescindir d’ella. Les setmanes se succeïren i el terror es transformà en quotidianitat. S’adonà que ara era ella mateixa qui esperava, com qui anhela la tornada d’algú estimat a l’hora de sopar, el calfred a l’espinada, els cabells de punta, i uns ulls invisibles clavats al clatell. De nou aquell fred glacial traspassant-li la pell, a cops de punyal invisible, de nou aquella fresa al terra, gairebé imperceptible, però real, d’unes passes que, lentament, lentament, s’atansen per col·locar-s’hi a la vora i observar-la. Una porta a algú que els seus ulls no podrien veure mai, però que, amb absoluta resolució, hi era.

Després vingueren el mesos, i deixà el món a banda, perquè l’autenticitat eren les nits, nits fosques de llum de cuina i mosques amunt i avall, llibres amuntegats al sofà, espelmes apagades, encanteris, núvols enredant la lluna, lluna nova, lluna plena, cabells al coixí, tic-tac i minuts regalimant, la fresa de les passes inventades, la contundència d’algú que mira i el pànic a veure-hi aquell algú viu, el temor a comprendre que aquell algú era mort, la impaciència per entendre alguna cosa, l’obsessió perquè no desaparegués de la seva vida, la incredulitat davant la possibilitat que fos culpa de la seva imaginació. Què podria passar si alguna nit ja no tornava? Com retrobaria el seu espai aleshores? Com faria encaixar les peces escampades del temps que penjaven de les parets de la memòria confosa? Com posar la vida al lloc?

Novament hi havia aquella presència allà. Potser no podria ser capaç de precisar on. Senzillament, allà. Al començament, el primer cop que la va notar, sentí un calfred recorrent-li la columna vertebral, de dalt a baix, com qui toca un piano peça a peça i aconsegueix posar la pell de gallina. D’autèntic terror. Eren aquelles conegudes sensacions quan s’estava a peu dret mirant el seu llit, aparentment buit, i de sobte tenia la clara convicció que no es trobava sola a l’habitació. Aleshores s’atansava, de pressa, i descorria les flassades esperant trobar-hi allò que la pertorbava. I mai no hi havia res. No hi havia res físic, però ella sabia amb certesa que existia.

Comentaris tancats a Una presència

De tornada

[@more@]

Comentaris tancats a De tornada

Badalla. És l’hora de dinar

Quan ja han passat les tres setmanes, la nostra heroïna es mostra correcta i creua les cames en un gest de no importar-li massa la situació que s’acosta. Per dins, però, se li ha corcat l’alè i treu bafarades d’impaciència perquè ja no té massa clar si vol quedar-se, tornar, tornar a començar o engegar-ho tot a passeig i inventar-se una nova vida.

Ara mateix tot li fa una mica de mandra, acostumada a triar la roba pels matins, improvisadament, o a canviar-se de samarreta segons l’estat d’ànim. No vol recordar la pulcritud extrema de les nits de decisió barroera dins de l’armari fosc. Havia d’anar absolutament invisible, per encabir-se bé dins de la seva gàbia quotidiana i anar fent camí amb el coll tapat i una versió de marró-negre-gris que s’escau molt bé a les que són primes.

[@more@]

Descreua les cames amb parsimònia i fa el gest instintiu d’agafar una cigarreta, com les estrelles de novel·les contemporànies que llegeix a l’estiu. Tanmateix ella ja no fuma, i el gest es mor enmig de l’atmosfera de l’habitació carregada de llibres que, de tant en tant, fulleja i pensa que s’ha d’endur a casa, però mai no ho fa perquè porta la maleta plena a vessar d’altres coses.

S’aixeca, ni alta ni baixa, s’ajusta els texans a mitja cama, i mentre escolta de fons el soroll del tambor de la rentadora que fa la darrera bugada, camina amunt i avall del passadís i pensa que les coses són massa semblants a la literatura. La realitat l’ha deixat amagada en algun calaix d’algun hotel, o fins i tot sota el coixí de casa seva, que és verd i el va abandonar net i polit, potser amb algun cabell fosc enredat que li cau quan dorm, perquè acostuma a fer moltes voltes abans de dormir-se.

Badalla, és l’hora de dinar.

Comentaris tancats a Badalla. És l’hora de dinar

Vacances a Barcelona

A poc a poc recullo

andròmines mal endreçades

en aquest petit parany

que m’atura. M’allunya.

*Sona Talk, de Coldplay

[@more@]

Comentaris tancats a Vacances a Barcelona

Sopa freda

Diuen que Carlinhos Brown omplia tota l’avinguda de l’Albereda i que la gent anava amunt i avall amb el seu carnaval, pepepé-pepepé-pepepé- pepepé-pepepé-pepepé. Doncs que els aprofiti, de tot cor.

Gràcies a aquesta circumstància, la plaça de la Llenya de Manises estava mig buida. Si no, no s’entén que hi toqués M-Clan, ara mateix un dels pocs grups que canta en castellà que val la pena de conèixer, i que no hi hagués massa públic. Cal dir que la nit no acompanyava massa, feia molta xafogor i a més a més queien gotetes de pluja i esclataven alguns raigs que volien anunciar tempesta i tocar els nassos al personal.

[@more@]

Malgrat tot, les adversitats no van impedir que assistíssim a un concert de nota, i per això podem dir inflant el pit amb ganes (elis-elis) que vam ser dels pocs afortunats que, per zero euros, vam gaudir d’hora i mitja de bona música, humor i guitarres embogides. Després de veure’ls tocar en directe, encara ens agraden més i més, i vam ballar com mai, la cintura perduda entre salts, rock i lletres que s’enganxaven als edificis del darrere de l’escenari. Com un mosaic de notes ben enfilades, perquè va ser absolutament inesperada l’entrega i les ganes de fer-nos-ho passar bé.

Ens van regalar un directe contundent (boníssima la Maggie May -"a falta de pan…", oi Metre?- en anglès i castellà, molt divertida Chilaba y cachimba, i no acabaria mai: Antihéroe, Sopa fría, Llamando a la tierra, Carolina, Miedo…).

Us ho recomano amb la total convicció que us enganxaran com a nosaltres (Buenafuente, per exemple, els fica per tot arreu…), i si comenceu per veure’ls damunt d’un escenari us hauran captivat definitivament. Per a la gent de València, encara tindrem una altra oportunitat de gaudir-ne al setembre, perquè tinc entès que passaran per les festes d’Alaquàs.

Doncs, queda dit. No hi falteu.

* Sona Ataque al corazón, de M Clan

Comentaris tancats a Sopa freda